http://www.youtube.com/watch?v=RuXoVRnl6Rg
En aquest video es reflecteix una mica la situació de la dona en els temps del franquisme. Per exemple, a l'hora d'anar a la platja, tenien que anar el màxim de tapades que poguessin.
lunes, 9 de marzo de 2009
viernes, 6 de marzo de 2009
Francisco Franco Bahamonde
Francisco Franco Bahamonde (Ferrol,conegut des de 1938 a 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). Militar i dictador feixista espanyol. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort.
Nascut a El Ferrol (La Corunya), i batejat Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo, volia seguir la carrera del seu pare tot ingressant a la Marina però l'Acadèmia naval va estar tancada des de 1906 fins 1913. Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seva labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa.
També el 1926, Franco es va casar amb l'asturiana de classe alta Carmen Polo amb qui va tenir una única filla anomenada Maria del Carmen Carmencita. Com a fet excepcional el padrí del seu casament va ser el rei Alfons XIII cosa que va donar-li gran renom entre els monàrquics.
El 1928 va ser el comandant de la recent creada Acadèmia Militar de Saragossa, el tancament d'aquesta Acadèmia el juny de 1931 per part del govern de la República en va ser el seu primer enfrontament.
Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la CEDA, partit d'orientació conservadora, en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries. Després de dos mesos de lluita fruit de la repressió del moviment inserruccional moriren entre 1.200 a 2.000 persones.
Destinat a Santa Cruz de Tenerife, el febrer de 1936, com a comandant general de les Canàries pel president Casares Quiroga, el 18 de juliol de 1936 s'uní, passats uns mesos, al projecte de revolta que liderava Emilio Mola i participà activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, José Sanjurjo, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. El detonant del cop d'Estat i l'excusa de l'inici va ser l'assassinat del polític Calvo Sotelo (aquesta tesi s'ensenyava oficialment en les escoles franquistes), però sembla que en realitat només va fer que s'accelerés uns dies la data prevista de l'alçament.
L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. Durant la guerra civil s'instauren les penes capitals sumaríssimes sancionades pel mateix general i les denúncies anònimes es converteixen en la manera d'empresonar i liquidar greuges causats durant l'etapa republicana.
La guerra finalitza oficialment l'1 d'abril de 1939 a mans dels militar sublevats, i Franco es manté com a cap de l'Estat assegurant que 'no hay ni vencedores ni vencidos' en un discurs radiofònic. No fou així ja que milers de ciutadans van ser afusellats en la postguerra i centenars de milers de persones van haver d'exiliar-se, molts de per vida.
A la postguerra (i també durant la guerra) els objectius principals de Franco són la modificació de l'estructura de l'estat d'acord amb els interessos del grups dominants que li donaven suport i l'aniquilació de l'oposició interior, amb el desplegament d'una repressió implacable que abastarà tots els nivells de la vida pública i privada, i que inclourà consells de guerra col·lectius i sumaríssims sense garanties processals ni cap possibilitat de defensa, delacions, arbitrarietats i "paseos". A les nacions històriques, aquesta repressió es comporta l'abolició dels estatuts d'autonomia i la prohibició de qualsevol expressió pública del català i el basc.
El règim franquista suposà un retrocés tant en l'aspecte econòmic com en el camp intel·lectual, de dècades. L'economia resta fallida fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta, pel que fa a les mancances intel·lectuals es pot dir que encara rossegam les conseqüències de la traïció franquista.
Nascut a El Ferrol (La Corunya), i batejat Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo, volia seguir la carrera del seu pare tot ingressant a la Marina però l'Acadèmia naval va estar tancada des de 1906 fins 1913. Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seva labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa.
També el 1926, Franco es va casar amb l'asturiana de classe alta Carmen Polo amb qui va tenir una única filla anomenada Maria del Carmen Carmencita. Com a fet excepcional el padrí del seu casament va ser el rei Alfons XIII cosa que va donar-li gran renom entre els monàrquics.
El 1928 va ser el comandant de la recent creada Acadèmia Militar de Saragossa, el tancament d'aquesta Acadèmia el juny de 1931 per part del govern de la República en va ser el seu primer enfrontament.
Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la CEDA, partit d'orientació conservadora, en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries. Després de dos mesos de lluita fruit de la repressió del moviment inserruccional moriren entre 1.200 a 2.000 persones.
Destinat a Santa Cruz de Tenerife, el febrer de 1936, com a comandant general de les Canàries pel president Casares Quiroga, el 18 de juliol de 1936 s'uní, passats uns mesos, al projecte de revolta que liderava Emilio Mola i participà activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, José Sanjurjo, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. El detonant del cop d'Estat i l'excusa de l'inici va ser l'assassinat del polític Calvo Sotelo (aquesta tesi s'ensenyava oficialment en les escoles franquistes), però sembla que en realitat només va fer que s'accelerés uns dies la data prevista de l'alçament.
L'any 1937 fou nomenat a Burgos generalíssim de tots els exèrcits. Durant la guerra civil s'instauren les penes capitals sumaríssimes sancionades pel mateix general i les denúncies anònimes es converteixen en la manera d'empresonar i liquidar greuges causats durant l'etapa republicana.
La guerra finalitza oficialment l'1 d'abril de 1939 a mans dels militar sublevats, i Franco es manté com a cap de l'Estat assegurant que 'no hay ni vencedores ni vencidos' en un discurs radiofònic. No fou així ja que milers de ciutadans van ser afusellats en la postguerra i centenars de milers de persones van haver d'exiliar-se, molts de per vida.
A la postguerra (i també durant la guerra) els objectius principals de Franco són la modificació de l'estructura de l'estat d'acord amb els interessos del grups dominants que li donaven suport i l'aniquilació de l'oposició interior, amb el desplegament d'una repressió implacable que abastarà tots els nivells de la vida pública i privada, i que inclourà consells de guerra col·lectius i sumaríssims sense garanties processals ni cap possibilitat de defensa, delacions, arbitrarietats i "paseos". A les nacions històriques, aquesta repressió es comporta l'abolició dels estatuts d'autonomia i la prohibició de qualsevol expressió pública del català i el basc.
El règim franquista suposà un retrocés tant en l'aspecte econòmic com en el camp intel·lectual, de dècades. L'economia resta fallida fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta, pel que fa a les mancances intel·lectuals es pot dir que encara rossegam les conseqüències de la traïció franquista.
lunes, 2 de marzo de 2009
Els grups d'ultradreta
Ultradreta o extrema dreta és un terme que s'empra en política per a descriure a persones o grups que donen suport almenys a una de les posicions de la dreta política, expressat de manera extrema en el seu comportament polític, religiós o social. Se solen caracteritzar per la defensa aferrissada d'ideologies conservadores, capitalistes o nacionalistes, encara que per a això hagin de recórrer a mitjans extremistes o violents.
En els seus termes religiosos solen impulsar una moral on preval la defensa del que consideren com a símbols i valors tradicionals de les seves respectives societats. En la seva majoria solen ser partidaris de polítiques que limitin fortament la immigració, mentre que els més radicals cauen en la xenofòbia. En termes polítics i socials existeixen diverses interpretacions sobre els conceptes justícia i igualtat (segons la conveniència del cas), així com en el seu nivell d'autoritarisme com en fortes dictadures militars o partidistes. En termes econòmics estan els que defensen l'economia de mercat, com les de Jorge Rafael Videla a Argentina, Augusto Pinochet a Xile i altres defensors de l'economia centralitzada, com el nacionalsocialisme, d'Adolf Hitler a Alemanya o el feixisme de Benito Mussolini a Itàlia. En el cas de la dictadura de l'espanyol Francisco Franco, es va evolucionar des del segon tipus cap al primer.
Sota aquest qualificatiu s'ha inclòs un gran nombre de moviments, corrents i partits polítics que solen representar visions autoritàries i àdhuc totalitàries de la societat i l'estat, incloent moviments nacionalistes, populistes, monàrquics, corporativistas o feixistes, racistes, i religiosos (teocrátics). La seva definició de grup ultradretà neix de la seva herència formal d'almenys un punt dels plantejaments de les dretes polítiques tradicionals, però exagerat i defensat de manera radical. Per això trobarem alguns que defensen únicament el sistema capitalista, però no són confessionals ni creuen en la igualtat; uns altres defensen a ultrança algun tipus de religiositat, són confessionals; i uns altres promouen un nacionalisme extrem de tall obrerista o populista.
D'acord a algunes característiques en comuna podem dividir-los en:
Moviments extremistes cristians, fonamentalistes islàmics i fonamentalistes jueus. En el seu defensa del que consideren com a valors tradicionals, s'oposen a polítiques que promoguin l'avortament o el matrimoni i fins i tot la unió civil entre homosexuals, considerant-ho com a debilitador de la família. Moviments com el Ku Klux Klan agreguen a això, la defensa a ultrança de la raça blanca dintre de la seva "pensament cristià", a causa de la no inclusió d'individus de raça negra com a fills de Déu. Sense ser nacionalistes, busquen la unió dels grups de les seves respectives societats, com hereves del cristianisme, del judaisme, o de l'islam. Són grups confessionals i promouen la submissió de l'estat a les seves respectives religions, a causa de això solen ser teocràtics. A l'espectre polític es troben alguns grups d'aquesta mena que a diferència de la resta dels grups ultradretans, aquests solen anteposar la igualtat per sobre la justícia, aquesta igualtat seria inherent a l'home per la seva condició de fills tots del mateix Déu i poden arribar a un igualitarisme febril i extrem, així també hi ha altres grups d'extremistes religiosos que aplaudeixen l'imperialisme i el poder empresarial ja que tenen la idea que l'ordre instiuït ha estat proposat directamante per Déu i no es pot ni ha de canviar.
Grups feixistes, falangistes i nacionalsocialistes. Afegeixen al nacionalisme postures conservadores en termes morals i fins i tot postures racistes. Els tres últims es diferencien dels grups ultrareligiosos en avantposar la justícia per sobre la igualtat, expressant que cada ciutadà obtingui els seus recursos d'acord als seus mèrits i esforç, i que el repartiment dels béns d'acord a la condició econòmica, o la repartició igualitària sense importar el respectiu esforç intel·lectual o físic, és injusta. Consideren més important l'ordre que la llibertat, a causa de això són autoritaris i limitadors dels excessos de llibertat pública per considerar-lo perillós per a la seguretat i estabilitat social, i violant en ocasions els drets humans dels seus opositors. No es autodefinen com ultradreta ja que en termes econòmics solen ser contraris a la dreta política representada pel liberalisme, i no la seva expressió extrema, a causa de la seva declaració de antiliberals o contraris a l'ordre burgès sense necessàriament proposar alternatives al capitalisme. Persegueixen polítiques de meritocràcia, considerant que els més capaços (excloent normalment a persones de diferent raça o nació) han de ser directors de les societats i no les majories. En la seva concepció el més capaç és el líder, a causa de això solen centralitzar el poder en les seves mans. No són confessionals i promouen la separació de l'església de l'estat i preferiblement el control d'aquest sobre aquella.
Grups monàrquics i absolutistes. Amb els grups religiosos comparteixen el seu defensa del que consideren com tradicional i moral. No creuen en els principis d'igualtat davant Déu que promouen els grups religiosos i declaren al Rei com descendent directe de Déu. A causa de això atreuen de millor manera als grups nacionalistes, expressant també que els més capaços han de dirigir. En aquests grups el més capaç és el Rei i centralitzen el poder en les seves mans.
En els seus termes religiosos solen impulsar una moral on preval la defensa del que consideren com a símbols i valors tradicionals de les seves respectives societats. En la seva majoria solen ser partidaris de polítiques que limitin fortament la immigració, mentre que els més radicals cauen en la xenofòbia. En termes polítics i socials existeixen diverses interpretacions sobre els conceptes justícia i igualtat (segons la conveniència del cas), així com en el seu nivell d'autoritarisme com en fortes dictadures militars o partidistes. En termes econòmics estan els que defensen l'economia de mercat, com les de Jorge Rafael Videla a Argentina, Augusto Pinochet a Xile i altres defensors de l'economia centralitzada, com el nacionalsocialisme, d'Adolf Hitler a Alemanya o el feixisme de Benito Mussolini a Itàlia. En el cas de la dictadura de l'espanyol Francisco Franco, es va evolucionar des del segon tipus cap al primer.
Sota aquest qualificatiu s'ha inclòs un gran nombre de moviments, corrents i partits polítics que solen representar visions autoritàries i àdhuc totalitàries de la societat i l'estat, incloent moviments nacionalistes, populistes, monàrquics, corporativistas o feixistes, racistes, i religiosos (teocrátics). La seva definició de grup ultradretà neix de la seva herència formal d'almenys un punt dels plantejaments de les dretes polítiques tradicionals, però exagerat i defensat de manera radical. Per això trobarem alguns que defensen únicament el sistema capitalista, però no són confessionals ni creuen en la igualtat; uns altres defensen a ultrança algun tipus de religiositat, són confessionals; i uns altres promouen un nacionalisme extrem de tall obrerista o populista.
D'acord a algunes característiques en comuna podem dividir-los en:
Moviments extremistes cristians, fonamentalistes islàmics i fonamentalistes jueus. En el seu defensa del que consideren com a valors tradicionals, s'oposen a polítiques que promoguin l'avortament o el matrimoni i fins i tot la unió civil entre homosexuals, considerant-ho com a debilitador de la família. Moviments com el Ku Klux Klan agreguen a això, la defensa a ultrança de la raça blanca dintre de la seva "pensament cristià", a causa de la no inclusió d'individus de raça negra com a fills de Déu. Sense ser nacionalistes, busquen la unió dels grups de les seves respectives societats, com hereves del cristianisme, del judaisme, o de l'islam. Són grups confessionals i promouen la submissió de l'estat a les seves respectives religions, a causa de això solen ser teocràtics. A l'espectre polític es troben alguns grups d'aquesta mena que a diferència de la resta dels grups ultradretans, aquests solen anteposar la igualtat per sobre la justícia, aquesta igualtat seria inherent a l'home per la seva condició de fills tots del mateix Déu i poden arribar a un igualitarisme febril i extrem, així també hi ha altres grups d'extremistes religiosos que aplaudeixen l'imperialisme i el poder empresarial ja que tenen la idea que l'ordre instiuït ha estat proposat directamante per Déu i no es pot ni ha de canviar.
Grups feixistes, falangistes i nacionalsocialistes. Afegeixen al nacionalisme postures conservadores en termes morals i fins i tot postures racistes. Els tres últims es diferencien dels grups ultrareligiosos en avantposar la justícia per sobre la igualtat, expressant que cada ciutadà obtingui els seus recursos d'acord als seus mèrits i esforç, i que el repartiment dels béns d'acord a la condició econòmica, o la repartició igualitària sense importar el respectiu esforç intel·lectual o físic, és injusta. Consideren més important l'ordre que la llibertat, a causa de això són autoritaris i limitadors dels excessos de llibertat pública per considerar-lo perillós per a la seguretat i estabilitat social, i violant en ocasions els drets humans dels seus opositors. No es autodefinen com ultradreta ja que en termes econòmics solen ser contraris a la dreta política representada pel liberalisme, i no la seva expressió extrema, a causa de la seva declaració de antiliberals o contraris a l'ordre burgès sense necessàriament proposar alternatives al capitalisme. Persegueixen polítiques de meritocràcia, considerant que els més capaços (excloent normalment a persones de diferent raça o nació) han de ser directors de les societats i no les majories. En la seva concepció el més capaç és el líder, a causa de això solen centralitzar el poder en les seves mans. No són confessionals i promouen la separació de l'església de l'estat i preferiblement el control d'aquest sobre aquella.
Grups monàrquics i absolutistes. Amb els grups religiosos comparteixen el seu defensa del que consideren com tradicional i moral. No creuen en els principis d'igualtat davant Déu que promouen els grups religiosos i declaren al Rei com descendent directe de Déu. A causa de això atreuen de millor manera als grups nacionalistes, expressant també que els més capaços han de dirigir. En aquests grups el més capaç és el Rei i centralitzen el poder en les seves mans.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
